“Existeix una vinculació particular entre memòria i posada en escena, entre l'anamnesi, o exercici de rememoració profunda, i el sediment escènic dels rituals.

Utilitzant la perspectiva que ens pot donar aquest vincle, he volgut que l'art d'acció recuperés el seu nexe amb una voluntat que està en l'art des de fa molt, una tradició que podríem qualificar de clàssica fins i tot, i que també poguéssim reprendre els instruments de la performance en el seu vessant antropològic. Performance -ens diu Diana Taylor- ve de parfournir que significa “realitzar o completar un procés”. L'antropologia de la performance és un corrent d'estudis fets sobre representacions col·lectives, teatre, ritual, festes, danses, tota classe d'esdeveniments en viu a través dels quals l'expressivitat humana recrea el drama social. La performance, en aquest sentit, és una espècie de memòria posada en escena, una reiteració dels fets, de la mateixa manera que un trauma tendeix a reproduir-se i a recrear les condicions en les quals va succeir. Una operació d'anamnesi, revivificació de la memòria que té un gran paper en els fets rituals i en aquestes repeticions festives que commemoren algun succés social. Una sort de recreació de l'escenari del crim, on pot saltar alguna vegada un element oblidat o camuflat, i parfournir, és a dir, “completar”, un procés aparentment passat o mort, però que roman latent en la memòria col·lectiva.”

“El concepte de cultura que propugno [...] és essencialment un concepte semiòtic. Creient amb Max Weber que l'home és un animal inserit en trames de significació que ell mateix ha teixit, considero que la cultura és aquest ordit i que l'anàlisi de la cultura ha de ser per tant, no una ciència experimental a la recerca de lleis, sinó una ciència interpretativa a la recerca de significacions.”

(…)

El que caracteritza l’ésser humà no és el fet de viure en un món material, circumstància per altra banda comuna amb la resta de les espècies animals, sinó fer-ho segons un esquema significatiu del qual solament la humanitat és capaç. Per això no podem pensar en el simbòlic com quelcom menys real que el pràctic.”

Més endavant citava el teatre de la crueltat definit per Artaud:

“Aquest llenguatge no pot definir-se sinó com a possible expressió dinàmica i en l'espai, oposada a les possibilitats expressives del llenguatge parlat. I el teatre pot utilitzar encara d'aquest llenguatge les seves possibilitats d'expansió (més enllà de les paraules), de desenvolupament en l'espai, d'acció dissociadora i vibratòria sobre la sensibilitat”

A la conferència remarcava l’oposició que Artaud feia entre el teatre de la crueltat i el teatre occidental:

I ens feia reflexionar sobre això tot dient:

“No podria ser, aquesta, una definició de la performance?. Fixeu-vos: una expressió oposada al llenguatge parlat, que és dinàmica i es dóna en l'espai, acció dissociadora i vibratòria de la sensibilitat.

Crec que els artistes de la performance han entès això sempre d'una forma espontània, encara que no tinguin una consciència permanent d'aquest pensament que al moment oportú Artaud va desenvolupar i que va convulsionar molts mitjans artístics, filosòfics i polítics, que sovint juguen amb el perill, usen cordes, vidres, agulles, tot tipus d'artefactes amb els quals estableixen una comunicació amb el públic, no per a portar a terme un mer espectacle, sinó recreant aquesta gestualitat de la vida real, aquest “més enllà de les paraules”, que transcendeix els jocs de la metàfora i mou els fils íntims de la realitat social. Aquests artistes, amb aquestes obres, posen la seva integritat en mans dels altres, dels espectadors; es fan còmplices amb ells, els involucren en la seva realitat física, els arrenquen la màscara de “públic”, i d'alguna manera dipositen en ells una part de la responsabilitat de l'obra: obra, vida i mort pretenen recuperar una unitat que l'artista sent com perduda i que és el que Artaud anomena orígens del teatre i relació amb la realitat i el perill.”

“Existe una vinculación particular entre memoria y puesta en escena, entre la anamnesia, o ejercicio de rememoración profunda, y el sedimento escénico de los rituales.

Utilizando la perspectiva que nos puede dar este vínculo he querido que el arte de acción recuperase su nexo con una voluntad que está en el arte desde hace mucho, una tradición que podríamos llamar incluso clásica, y que también pudiésemos retomar los instrumentos de la performance en su vertiente antropológica. Performance -nos dice Diana Taylor- viene de “parfournir” que significa realizar o completar un proceso. La antropología de la performance es una corriente de estudios hechos sobre representaciones colectivas, teatro, ritual, fiestas, danzas, toda clase de eventos en vivo a través de los que la expresividad humana recrea el drama social. La performance, en este sentido, es una especie de memoria puesta en escena, una reiteración de los hechos, del mismo modo en que un trauma tiende a reproducirse y a recrear las condiciones en que sucedió. Una operación de anamnesis, revivificación de la memoria que tiene un gran papel en los hechos rituales y en esas repeticiones festivas que conmemoran algún suceso social. Una suerte de recreación del escenario del crimen, donde puede saltar alguna vez un elemento olvidado o camuflado, y “parfournir”, es decir, completar un proceso aparentemente pasado o muerto, pero que permanece latente en la memoria colectiva.”

“El concepto de cultura que propugno [...] es esencialmente un concepto semiótico. Creyendo con Max Weber que el hombre es un animal inserto en tramas de significación que él mismo ha tejido, considero que la cultura es esa urdimbre y que el análisis de la cultura ha de ser por lo tanto, no una ciencia experimental en busca de leyes, sino una ciencia interpretativa en busca de significaciones.

(…)

Lo que caracteriza al ser humano no es el hecho de vivir en un mundo material, circunstancia por otra parte común con el resto de las especies animales, sino el hacerlo según un esquema significativo del que solo la humanidad es capaz. Por ello no podemos pensar en lo simbólico como algo menos real que lo práctico.”

Más adelante citaba el teatro de la crueldad definido por Artaud:

“Este lenguaje no puede definirse sino como posible expresión dinámica y en el espacio, opuesta a las posibilidades expresivas del lenguaje hablado. Y el teatro puede utilizar aún de este lenguaje sus posibilidades de expansión (más allá de las palabras), de desarrollo en el espacio, de acción disociadora y vibratoria sobre la sensibilidad”

En la conferencia remarcaba la oposición que Artaud hacía entre el teatro de la crueldad y el teatro occidental:

Y nos hacía reflexionar sobre ello diciendo:

“¿No podría ser ésta una definición de la performance?. Fijaos: una expresión opuesta al lenguaje hablado, que es dinámica y se da en el espacio, acción disociadora y vibratoria de la sensibilidad.

Creo que los artistas de la performance han entendido esto siempre de una forma espontánea, aunque no tengan una conciencia permanente de este pensamiento que en su día Artaud desarrolló y que convulsionó a muchos medios artísticos, filosóficos y políticos. Que a menudo juegan con el peligro, usan cuerdas, vidrios, agujas, todo tipo de artefactos con los que establecen una comunicación con el público, no para llevar a cabo un mero espectáculo, sino recreando esa gestualidad de la vida real, ese ‘más allá de las palabras’, que trasciende los juegos de la metáfora y mueve los hilos íntimos de la realidad social. Estos artistas, con estas obras, ponen su integridad en manos de los otros, de los espectadores; se hacen cómplices con ellos, los involucran en su realidad física, les arrancan la máscara de ‘público’, y de algún modo depositan en ellos una parte de la responsabilidad de la obra: obra, vida y muerte pretenden recuperar una unidad que el artista siente como perdida y que es lo que Artaud llama ‘orígenes del teatro’ y ‘relación con la realidad y el peligro’.”