La Interior Bodega. Cicle L'immaterial

Pep Aymerich

[La seva] obertura i sobretot l’aprofundiment en el coneixement de la ment i la comprensió de la realitat, ara per ara ens ajuden a entendre l’evolució del seu treball. Tot i que es dirigeixi vers un camí d’introspecció que el condueix a la recerca constant de noves formes per a expresar sentiments nous, el que serà significatiu serà que aprendrà a revertir l’ànsia vital en creativitat. Això provocarà un canvi definitiu en la seva concepció de l’art. (…)

A partir de 1992 comença a establir una interrelació formal entre escultura i performance. Així doncs, la performance esdevé una escultura en moviment i l’escultura una forma que pren el cos com a referent. Ambdós llenguatges es complementen per esdevenir una obra d’art total, estableixen llurs correspondències d’idea-esperit i objecte-matèria com elements generadors de la potència creativa i riquesa expressiva. (…)

Serà a partir d’aquests treballs que es denota un canvi substancial en la manera d’entendre el món i la funció de l’art. El seu treball pren un caràcter més espiritual i cosmològic reflectit per una concepció més efímera. La performance i l’acció seran l’eix del seu treball, ja que li permeten parlar de la immediatesa, la proximitat del públic i sobretot del valor de la comunicació en l’art. Aquest fet atorga al seu treball un caràcter molt intuitiu, tot i haver un rerefons conceptual, alló que més l’interessa és experimentar i retornar a la fisicalitat de l’obra d’art. El seu treball encara que conserva un valor utòpic, tot i que sap que no pot canviar gairebé res, es manté amb l’il·lusió d’imaginar una societat diferent. (…)

"En les performances de Pep Aymerich és freqüent percebre nostàlgia, per ser elaborat en una freqüència d'interval entre el passat i el futur. Al mateix temps que certa ansietat, per voler anar més enllà dels límits... vers l'inaccesible, on pot entendre el misteri mai assumit, conseqüentment intenta fer conferir totes les dispersitats, per llavors prendre una postura davant de l'heterogènia realitat. Probablement, l'essencial d'aquesta cosmovisió procedeix de memòries misterioses o enigmètiques, d'ell mateix o de la col·lectivitat. No obstant, el seu treball s'assembla a l'indefinible de Becket, com una representació de la seva pròpia diversitat o identitat en el silenci. D'aquesta manera i molt sovint, en parlar de la comunicació en les arts plàstiques, ens referim al diàleg del silenci en el silenci" (1)

Aymerich en la concepció de l'exposició se serveix d'un conceptualisme sensorial-espacial per crear una tensió desmaterialtzadora renovada, mitançant la projecció d'un recull de performacnes. El fet de crear un ambient per a cada una neix com a rebuig a la confusió i la sobreinformació. També el fet de tenir una presentació lúdica i propera serveix per provocar una reacció d'interès per part de l'espectador. Donat que massa vegades l'art del moment parteix d'un món tan personal que no possibilita la projecció de l'altre en el seu treball, ni intel·lectual i menys emocional, provocant una lectura que es queda restringida en la forma i en la cosa de per si.

Marta Pol i Rigau. "Imatges d'un sentiment". Del catàleg "Pep Aymerich. Entre l'art i el cosmos".